Senyors i senyores, el Nadal ja és aquí!!!

                                                                                       

Feia mesos que ho anunciaven alguns experts: "el món s'acabarà el 21/12/2012, arribarà l'apocalipsi, Déu farà el Judici Final..." (fins i tot hi havia un bon grapat de persones que havien arreplegat provisions i s'havien fet un refugi per sobreviure a la "fi dels temps"). Per sort pels éssers vius, va triomfar la racionalitat i hem vist que aquests individus tan paranoics no l'han encertat. El que sí ha arribat, com cada any que expira, és el Nadal: l'època de l'any preferida pels nens i els que no són tan nens!

 

Si us he de ser sincer, agraeixo poder gaudir de la meva existència més temps i no haver d'adaptar-me a un hipotètic altre món (fa molta mandra). Sí, és cert,la Terra és un planeta força mutilat i castigat per l'espècie egocèntrica per excel·lència: l'ésser humà. També és veritat que necessita "unes reparacions urgents", però tots podem millorar la nostra qualitat de vida i la de la natura si ens dediquem a cuidar-la i a protegir-la. Potser era aquest el missatge que ens volia transmetre els maies (una cultura molt dependent de la natura): tancar l'era del desaprofitament de recursos naturals i començar-ne una altra de respecte cap a la mare natura, la que ens treu les castanyes del foc quan tenim problemes energètics.

 

Tornant a l'assumpte nadalenc, aprofitant que ara que estic de vacances i disposo de moltes estones lliures, reconec que si el Nadal no existís, s' hauria d' inventar. Si ens fixem, és l'època de l'any on tothom es desitja felicitat, som més altruistes (ens recordem dels menys afortunats: pobres, malalts, orfes o avis i augmenten les campanyes solidàries).També és el temps de les reunions familiars, ja siguin celebracions religioses o paganes... En definitiva , en aquesta època fem el que hauríem de mantenir tot l'any: desitjar viure en pau, amor i harmonia. Això també podria ser un altre missatge dels maies: acabar amb un món on el Nadal dura uns pocs dies i començar un altre on el Nadal dura tot l'any. Bones festes a tothom!!!

                                                                     

FIFA STREET: la saga del fútbol callejero

¡Buenos días a todos! Hoy os voy a explicar una de mis aficiones que practico en mi preciado tiempo libre: coger un mando y jugar a ciertos videojuegos. En este escrito os voy a hablar un poco sobre FIFA STREET 4.

FIFA STREET 4 (ahora renombrado como FIFA STREET) es la  cuarta entrega de la saga FIFA STREET,  producida por EA Sports y dedicada al fútbol callejero. Este juego salió a la venta en marzo de este año y ha alcanzado el récord de ventas de la saga. Este hecho podría haber sido causado por el "fichaje" de la empresa FIFA como desarrolladora del juego, aportando su motor gráfico (mucho más real que el que proporcionaba EA Sports) y su nueva forma de ver el fútbol callejero.

Para los que no habéis jugado a ningún juego de la saga (que no sois pocos, ya que esta franquicia no es muy conocida), os haré un breve resumen sobre ella.

 

FIFA STREET (el primer título de la saga) salió a la venta el año 2005 para las plataformas GameCube, PlayStation 2 y XBOX. Este juego producido por EA Sports BIG (una de la marcas comerciales de Electronic Arts) fue una revolución dentro de los videojuegos de fútbol. Con su estilo arcade (con unas filigranas prodigiosas, fintas y tiros de fantasía, partidos de 4 contra 4 de fútbol libre, posibilidad de jugar con las selecciones nacionales) se alejó de la clásica saga FIFA Football (más "encorsetada", táctica y calculadora) y sorprendió a los propios creadores con su éxito de ventas, así que éstos se pusieron a trabajar y prometieron otra entrega al año siguiente.

 

Los creadores cumplieron con su palabras y sacaron a la venta al año siguiente FIFA STREET 2, esta vez para GameCube, PlayStation, XBOX, PC y PSP. Este nuevo juego incluyó nuevos regates, introducidos en un novedoso stick intuitivo para superar a tus contrincantes, nuevas leyendas, un modo carrera mucho más extenso (ahora podías crear tu propio capitán y mejorar tu equipo poco a poco, lo que conlleva horas y horas de diversión) y un banda sonora más completa. Parece ser que estas novedades animaron a los gamers (aficionados a los videojuegos), ya que las ventas aumentaron exponencialmente.

 

En 2008 se produció el lanzamiento de FIFA STREET 3, más orientado hacia las consolas de la nueva generación (PlayStation 3, Wii y XBOX 360), el clásico PC y la consola de sobremesa Nintendo DS. En esta entrega, los creadores decidieron incorporar regates más irreales (hacer saltos con triple tirabuzón, saltos por encima de defensores, por ejemplo) y cambiar el clásico sistema de 4 contra 4 por un 5 contra 5. Los clientes de anteriores entregas no se vieron seducidos por este juego, ese es el motivo por el que las ventas cayeron en picado respecto a FIFA STREET 4, primer descenso de ventas de la saga.

 

Los productores decidieron mejorar para evitar errores en la creación de la nueva entrega de la saga: contactaron con FIFA Football para que les cediera su motor gráfico, con Adidas para que les cediera la licencia de Leo Messi (y otros jugadores que no pudieron salir en anteriores entregar por ese motivo) e hicieron un cambio de marca comercial: ahora Electronic Arts (la marca nodriza) sacaría ese juego a la venta, en detrimiento de EA Sports BIG. Ese producto de cuatro años de trabajo lo tenéis aquí:

 

 

 

FIFA STREET 4 se lanzó en marzo de este año para solo dos plataformas (PS3 y XBOX 360). Incluye numerosas novedades, como la aparición de los equipos punteros del mundo (no solo selecciones), la posibilidad de jugar partidos de fútbol sala, el motor gráfico de FIFA 12 (mejorando una barbaridad los pases, los disparos y las colisiones), regates mucho más fáciles y reales que en FIFA STREET 3... Fue una vuelta a los orígenes de la saga, pero esta vez haciendo las cosas despacio y bien.

 

 

Esta nueva edición tiene un buen abanico de modos de juego (tanto en offline como en online) que garantizan muchas horas de diversión. En offline tenemos los clásicos partidos amistosos y un nuevo Tour Mundial donde tú juegas con tu equipo por todo el mundo (si tenéis el FIFA 12, podéis transferir vuestro Virtual Pro), con tres niveles de dificultad que permiten tanto a novatos como a gamers experimentados jugar al nivel que les interese. Una vez se vaya avanzando el Tour Mundial, aparece la oportunidad de jugar contra equipos reales e incorporar jugadores suyos a tu equipo, así como puedes mejorar ciertos ámbitos de tus jugadores (aguante, tiro, regate, pase...).

 

 

En el ámbito online puedes jugar contra equipos rivales controlados por humanos en fútbol 5 vs 5, fútbol 6 vs 6 y fútbol sala, dependiendo de tus gustos. Una de las particularidades del modo online es la aparición de las 9 Copas online, trofeos rotatorios que aparecen cada fin de semana pertenecientes a los tres modos de juego más abundantes (fútbol 5, fútbol 6 y fútbol sala). Para obtener uno de estos trofeos (el que esté vigente esa semana) se debe superar unas eliminatorias. Si os eliminan, no hay que preocuparse, podéis volver a jugar ese trofeo hasta que se acaba el fin de semana.

 

 

Como opinión personal sobre este juego, me encanta el ranking según puntos de clasificación (una fórmula complicada para determinar quiénes son los mejores jugadores). También me gusta el hecho que se haya incorporado el motor gráfico de FIFA Football, favorece mucho la combinación de dos o hasta tres regates consecutivos, hecho que convierte el juego en un pelín más estratégico, que obliga al jugador a saber defender bien si quiere llegar a los puestos más altos del ranking. Como gamer que soy, considero que es un juego bastante entretenido e ideal para pasar esas horas muertas delante de un monitor.

 

Por último, me gustaría saber si algún lector también juega a este juego en PS3, en ese caso agradecería que comentara esta entrada para poder contactar con él/ella y así disputar unos amistosos.

I, per fi, van arribar les Fires de Girona '12!

Bona tarda a vosaltres, lectors! Lamento no haver escrit alguna entrada  aquest mes d'octubre, però des de que vaig començar el curs de 3r d'ESO sempre estic ocupat. Ara que porto un parell de mesos practicant el blogging, us he de donar les gràcies a tots vosaltres i agrair-vos que hàgiu "invertit" una mica del vostre temps en llegir el meu blog.

Segurament a molts de vosaltres us haurà sorprés que torni a escriure una entrada en un blog "teóricament" de feina d'estiu, però durant l'estiu he descobert que el blogging és una activitat que m'apassiona, per aquest motiu faré més publicacions (tinc moltes idees noves voltant pel meu cervellet!).

La vivència de la qual us volia parlar avui és  l'arribada de les Fires de Sant Narcís, les fires de la meva ciutat, Girona! La festivitat de Sant Narcís es celebra el 29 d'octubre, però les Fires s'extenen des del 26 d'octubre fins al 4 de novembre, essent així una de les festes majors més importants de Catalunya.

 

Durant aquests dies es realitzen moltes activitats per tota la ciutat de Girona: jornades castelleres amb els Marrecs de Salt, punts de lectures a les biblioteques, curses pels escalons de la Catedral, tallers i jocs pels més petits, exposicions de quadres i escultures, concerts a la Copa...

Totes aquestes activitats estaven molt ben pensades i eren força entretingudes, però la majoria de la gent es concentrava al punt tradicional de les Fires de Sant Narcís: la Devesa (un bosc de plataners), allà es podien trobar algunes parades (on podies comprar castanyes, moniatos, xurros...), petites atraccions per petits i grans (com la "Noria" o el "Tiki Taka"), establiments d'oci (llocs de tir, curses de camells...), restaurants i " les barraques"(punt de trobada del jovent)...

 

Evidentment, la crisi econòmica s'ha notat, però no en l'afluència de públic, sinó en la quantitat de diners que es deixaven les persones en aquests llocs. El dimarts 30 de novembre mereix una menció especial: com va siguent des de fa un parell d'anys, és el dia dels "preus solidaris" (les atraccions estan a un euro en comptes dels 3 - 3,5 euros habituals). Malgrat la tempesta que hi havia, la Devesa estava plena de gom a gom i es podia veure tots els nens petits amb un somriure d'orella a orella ben xops pel carrer.

Si parlem del meu cas, la meva experiència a aquestes Fires no difereix gaires d'altres anys : hi he passat una tarda-nit amb els meus companys d'equip de bàsquet, un parell de matins amb la meva família i un quar dia amb amics de l'institut (possiblement he anat més dies a les Fires i m'he gastat més diners que un bon percentatge de la ciutat). Si he d'enumerar tres coses que m'han cridat l'atenció respecte l'any passat serien, com he mencionat anteriorment, la gran afluència de públic (els assistents intentaven "oblidar-se" de la crisi i a gaudir una mica, que la vida són dos dies!), la congelació dels preus de les atraccions respecte l'any passat (sembla ser que els firaires han decidit ajornar la pujada del 3% d'IVA per un altre any) i l'austeritat de l'Ajuntament a l'hora d'organitzar-ho tot plegat (cada cop es realitzen més activitats, però molt més econòmiques, l'estatus dels grups que canten als concerts baixa en picat any rere any, s'han prescindit de certes atraccions que portaven molts anys seguits acudint a Girona...).

 

També he pogut comprovar amb els meus propis ulls la cara fosca de les Fires de Girona: amics que no et reconeixen a causa de l'alcohol ingerit, comes etílics, gent amagada prenent substàncies estupefaents, vómits... i només eren les 12 de la nit! Des de que l'Ajuntament decidí endurir les mesures contra la venda d'alcohol a menors, moltes barraques s'han vist obligades a tancar per sancions, per desgràcia, aquestes mesures són insuficients, ja que encara hi ha molts establiments on prescindeixen dels valors morals i permeten la consumició d'alcohol a menors amb el fi de guanyar uns miserables euros (i més amb la situació econòmica actual). Si es passeja per la Copa a partir de les 10 de la nit és molt extrany no trobar-se pel camí a algun grupet de menors bevent alcohol, portat de casa o comprat a qualsevol establiment. Per desgràcia, aquest és un punt negre a les Fires de Sant Narcís que mai s'erradicarà.

 

 

Resumint, durant aquestes quasi dues setmanes, la ciutat de Girona s'ha engalanat (tot el que ha pogut, que a les arques municipals no sobren els diners), els seus habitants hem pogut gaudir d'una estona d'oci i diversió (alguns de manera il·legal o poc ètica, també cal dir-ho) i hem celebrat amb orgull la nostra festa local més important. Esperem que les Fires de l'any que ve siguin com aquestes o millors (tot i la "gran" proposta del govern central per escurçar els dies festius i obligar estudiants i treballadors a pencar més dies).

Ja queda poc per tornar a la rutina...

Ara que encarrilem el mes de setembre i queda menys d'una setmana per tornar a l'institut, considero necessari tractar la tornada al col·legi com a últim article d'aquest blog d'estiu

Després de tres mesos on tots hem portat un ritme de vida més tranquil, desconnectant de tot allò que fés olor a escola (exceptuant certes persones que han dedicat algunes estones a realitzar uns quaderns d'estiu per no atrofiar el cervell, incloent un servidor), ens esperen nou mesos (això sí, intercalant vacances de Nadal i Setmana Santa) d'estrés continu.

Com cada any (i més aquest, 3r, considerat per molts com el curs més dur de l'ESO), a tots i totes ens costarà tornar a agafar els hàbits: no es gens fàcil canviar estones a la platja/piscina amb els amics per unes quantes hores diàries tancats dins una aula, canviar un berenar a un bar amb tota la tranquilitat del món pels entrepans i croissants del bar d'en Guillem i la Dolors (recordem que ja hem de pagar un 21 % d'IVA, una desgràcia per la nostra precària economia estudiantil), on busques que t'atenguin el més ràpid possible i gaudir de la poca estona d'esbarjo que disposem...

Però, si ho mirem d'un punt de vista més positiu, la tornada a la rutina també té coses noves: retrobar-te amb companys que no veies ja fa uns mesos, conéixer professors i alumnes nous, gaudir de les noves experiències d'aquest curs que encares, adquirir nous coneixements.

Segurament aquest curs 2012-13 serà més important que altres anys, degut a la gran possibilitat que es fagin realitat les propostes del Ministre d'Educació (José Ignacio Wert) de reduir la ESO a tres anys (eliminant un any d'estudi obligatori), fet que pot provocar que hi hagi alguns alumnes que decideixin que aquest sigui el seu últim any escolar, tancant un cicle que va començar fa uns llunyans 9 anys a primer de primària. Aquesta possible reforma del sistema educatiu obligarà als alumnes a decidir el seu futur laboral un any abans, fet que podria provocar una precipitació que seria fatal en la decisió d'alguns estudiants.

En resum, caldrà gaudir de cada dia d'aquest curs escolar ja que segurament serà l'últim any que aquest grup humà permaneixi junt dins d'aquestes parets, us puc assegurar que serà un any molt important per tots. Carpe diem!

 

 

El ORNITORRINCO, ese gran desconocido

Si tuviera que escoger mi frase preferida dentro del refranero español, escogería la de "El saber no ocupa lugar". Desde que tuve uso de razón, mucha gente que ha pasado por mi vida (padres, familiares, profesores...) me han inculcado el concepto de tener el mayor número de conocimientos posible para poder opinar y hablar sobre cualquier tema con la máxima información posible.

Durante mi vida, he podido comprobar que hay gente que conserva este concepto y otra que lo ha olvidado o que nunca lo ha aprendido. Ésta última puede sufrir ciertas situaciones embarazosas debido a este defecto, como la que se puede ver a continuación:

- Hij@: ¡Papá, papá! Para mi cumpleaños, quiero que me compres un ornitorrinco.

- Padre: Hij@, smartphones de esta marca ya no quedan en el Media Markt.

- Hij@: Pero papá, si el ornitorrinco es un animal...

Como se puede comprobar en esta conversación, el padre acaba de pasar por una de las situaciones más desagradables existentes: quedar en rídiculo delante de su hijo/a, quién considera a su progenitor un ídolo y un ejemplo a seguir.

Todo este escrito viene a introducir el verdadero tema del que os voy a hablar hoy: el ornitorrinco.

El ornitorrinco es uno de los animales menos conocidos que existen. De hecho, afirmo con total seguridad que si hacéis una encuesta por la calle preguntando sobre el ornitorrinco, el 70 % de las personas que contesten no saben que este animalito exista.

Seguramente, un gran porcentaje de personas que hayan oído hablar de este animal lo hayan relacionado con "Perry, el ornitorrinco" de la serie infantil "Phineas y Ferb", con el que tiene un cierto parecido (ver fotos):

 

Si vemos un ornitorrinco real (foto de la derecha) podríamos afirmar que es un híbrido entre mamíferos (sus patas de nutria, su cola de castor...), réptiles (su esqueleto, forma de caminar y los agujeros que hacen la función de orejas), aves (su pico, su tipo de cromosomas) y insectos (su reproducción). Pese a todo esto, los expertos lo consideran un mamífero.

Es un animal semiacuático (su madriguera está en tierra firme, pero se alimenta en el agua) y reside en libertad únicamente en la costa este de Australia y la isla de Tasmania, donde abundan los ríos. Esta especie está muy controlada por las autoridades locales (nunca lo vereis en un zoo fuera de Australia) debido a su escasa reproducción.

Su modo de alimentarse es bastante extraño (el ornitorrinco cierra los ojos, el pico y las orejas mientras se zambulle en el agua), se llama electrolocalización. El ornitorrinco puede usar éste método ya que dispone de unos electrorreceptores en el hocico, que le permiten localizar a sus presas (suelen ser algas y animales invertebrados) gracias a los campos magnéticos que generan al contraer sus músculos.

Los ornitorrincos son ovovivíparos: la hembra desarrolla los huevos durante 28 días en su útero y éstos pasan otros 10 días de incubación externa. El proceso de lactancia también es bastante extraño, la hembra no tiene mamas para alimentar a sus hijos, así que la lecha materna debe salir por los poros de la piel del abdomen de la madre, para que los pocos retoños que tiene (un ornitorrinco nunca pone más de 3 huevos) puedan desarrollarse correctamente.

Después de mucho tiempo investigando este animal, muchos expertos creen que el ornitorrinco pertenece a un eslabón perdido entre los réptiles primitivos y los actuales mamíferos, del que tenemos poca información.

Como principales curiosidades sobre el animal, el ornitorrinco fue una de las mascotas de los JJ.OO Sydney 2000, es el símbolo de la bandera de Nueva Gales del Sur (uno de los estados de Austrailia) y aparece en el reverso de las monedas de 20 céntimos de dicho país.

Finalmente, y en mi humilde opinión, pienso que este animal debería ser un símbolo de que no hay nada imposible. Si Dios (o la selección natural, en su defecto) fue capaz de lograr un animal cuya fisonomía reúne elementos de cuatro principales tipos de animales, capaz de permanecer 12 horas seguidas buscando alimento incansablemente ¿qué no puede lograr un ser humano usando el ingenio, la constancia y el coraje? Si todos hubiéramos seguido el ejemplo de este afable animal en vez de ir por los caminos poco éticos que muchas personas han seguido, no estaríamos en la situación tan crítica que padecemos.

¿Confundimos la comida rápida con la comida basura?

Si alguna vez habéis pedido consejo a un nutricionista para adelgazar, una de las primeras preguntas será si vais frecuentemente a lugares de comida rápida (McDonalds, Burger King...).

En el caso que reconozcais la verdad y respondais afirmativamente, seguramente os llevareis un sermón histórico del médico que, como resultado, provocará remordimientos en vuestra conciencia que perdurarán un buen tiempo.

 

 

Pero, seamos sinceros, con la crisis que nos está ahogando (económicamente hablando) y las jornadas laborales tan largas que tenemos en este país, ¿quién no ha ido nunca a comer a un establecimiento de comida rápida?

 

 

Si el resto de personas hiciéramos caso a los expertos, estos lugares estarían desiertos, cosa que precisamente no sucede. Si estos restaurantes están siempre llenos es debido a las numerosas ventajas que ofrecen: servicio a domicilio, comida rápida, precio bastante económico, rapidez en el servicio...

 

 

Si lo vemos desde un punto de vista médico, esta comida no es perjudicial si la coméis de vez en cuando, el problema viene cuando tu dieta se basa solo en ella y la comes día sí, día también. Al hacer esto, las ventajas se transforman en inconvenientes: obesidad (muy grave en el caso de los niños), riesgo de diabetes, tiroides, hipertensión... En ese momento, ya demasiado tarde, descubrimos que esta comida, aparte de rápida, también es basura, ahora sus efectos son irreversibles y vemos como nuestra calidad de vida cae hasta límites insospechados.


De todo esto se desprende que la sociedad necesita de los establecimientos de comida rápida, para poder seguir llevando el ritmo de vida actual. Pero, este tipo de comida no tiene porque ser basura. Desde el punto de vista de un nutricionista, podríamos fijarnos en los ingredientes de la hamburguesa (la reina de la comida rápida): contiene pan, carne, tomate, lechuga, pepinillo... Si usáramos un pan recién hecho al horno (menos económico pero mucho más sano) y una carne del país, no solo dejaría de ser comida basura, también sería recomendada por los nutricionistas, ¡es un plato muy completo! Además, mantiene las mismas ventajas que tiene la comida basura,  ya que podemos guardarla en la nevera en cualquier envase e ingerirla cuando dispusiéramos de poco tiempo para el almuerzo.

Con el resto de productos de comida rápida (patatas, salchichas, aceite...) sucedería lo mismo, si usáramos productos del país en detrimiento de los foráneos, promocionaríamos la dieta mediterránea (considerada la mejor del mundo según numerosos nutricionistas), el comercio local y la exportación a otros países (reflotaríamos en pequeña medida el PIB, recuperándonos de la recesión) y ganaríamos todos en mayor esperanza de vida y la calidad de ésta.

 

 

Apreciados lectores, os recomiendo hacer vuestra comida rápida de forma casera, eso os llevará muy poco tiempo, y, con un sencillo proceso de conservación, dispondréis de mucho tiempo para alimentaros de forma sana y equilibrada cuando os apetezca. Creedme, en un futuro no muy lejano, vuestro cuerpo os lo agradecerá.

 

 

En resumen, no hay que confundirse: la comida rápida no tiene por que ser basura

SORTIM !!! (4): Madrid en dos dies

I al tercer dia d'aquesta sortida, vam tornar a fer les maletes i ens vam dirigir a l'estació de l'AVE a Catalaiud. Encara ens sobrava un parell d'hores fins que arribés el nostre tren, així que vam dinar a un restaurant de la ciutat per guanyar temps i vam tornar a l'estació.

Agafem l'AVE al voltant de les 14.00 h (com sempre, hi havia retràs). L'AVE no s'assembla res als trens de rodalies que habitualment utilitzem: et regalen auriculars, tens una ràdio a la teva disposició, pots veure la pel·lícula que emeteixi el tren en aquell moment... Una experència diferent. 

Per sort, el viatge no se'ns va fer pesat (anàvem a 300 km/h i sols vam trigar una hora a arribar al nostre destí).

Al voltant de les 15.00 h vam arribar a l'estació de Atocha, aquí ja es podia veure com és Madrid de cosmopolita, hi ha persones de totes les ètnies i cultures. Vam agafar un taxi, que ens va deixar a la porta del nostre hotel i un cop instal.lats vam planificar les sortides del cap de setmana.

El metro ens va ajudar molt en el nostre periple a Madrid: per uns pocs euros vam poder anar de punta a punta de la ciutat ràpidament.

La visita va començar a la puerta del Sol, un dels llocs més emblemàtics de Madrid. En aquesta plaça hi trobem: el Oso y el Madroño (un monument que es el símbol de l'escut de l'Ajuntament de Madrid), el rellotge de la Casa de Correus (on totes les cadenes estatals retransmeteixen les campanades de cap d'any) i el kilometro 0 ( una placa enganxada a terra que indica el lloc on comencen les sis carreteres nacionals).

Caminant pel carrer Arenal arribem al Teatro Real i a la Plaza de Oriente, una plaça plena de jardins. Travessant el carrer podem visitar el Palacio Real (residència oficial de la Casa Reial, malgrat que ells no viuen aquí, només el fan servir per actes oficials) i la Catedral de la Almudena.

Caminant per la Calle Mayor, passem per la Plaza de la Villa, on abans hi era l'Ajuntament, i seguint el carrer, arribem a la Plaza Mayor. Aquesta plaça té un gran tamany i està envoltada per porxos, on es situen botigues de tota mena, bars i restaurants, i que sempre està plena de gent.

Des d'aquí tornem al punt d'inici: Sol, on agafem el metro, que ens deixa a la porta de l'hotel. Per avui ja n'hi ha prou d'excursions.

Diumenge al matí, agafem el metro fins l'estació de Banco de España, i aquest és el primer edifici que veus quan puges les escales de sortida. Una mica més enllà, hi ha l'edifici de l'Ajuntament i la Fuente de Cibeles (lloc de celebració de les victòries del Reial Madrid), però nosaltres anem en sentit contrari, per anar al Museo del Prado. Pel camí, trobem la Fuente de Neptuno (lloc de celebració de les victòries de l'Atlètico de Madrid).

El Museo del Prado és immens, impossible de visitar en un dia. Per aquest motiu, nosaltres vam planificar les obres que volíem veure, que eren les dels pintors més famosos, com Velàzquez (Las Meninas, La Rendición de Breda, Felipe IV a caballo, Los Borrachos), Goya (Fusilamiento del 2 de Mayo, La Maja Desnuda y la Maja Vestida, Saturno devorando a su hijo), Rubens (Las Tres Gracias), El Greco (El Caballero de la Mano en el Pecho), El Bosco (El jardín de las delicias)... Fins i tot vam veure la còpia de la Gioconda realitzada per un deixeble de Leonardo da Vinci al mateix taller que la autèntica Gioconda.

Molt a prop del Museo del Prado hi ha el Museo Thyssen, però nosaltres no el vam visitar perquè guardàvem forces per veure el Guernica i alguna obra de Miró al Museo Reina Sofía.

Dinem molt a prop de la estación de Atocha i amb la panxa plena, caminant a poc a poc, tornem pel Paseo del Prado fins la porta del Museo del Prado. Agafem un carrer on trobem l'edifici de la Real Academia Española de la Lengua i que acaba en una de les portes d'entrada al Parque del Retiro. Aquest parc és com el germà gran de la nostra Devesa i té un estany artificial on la gent passeja en barca.

Sortim del Retiro i ens trobem amb la Puerta de Alcalá (foto obligada) i seguint el carrer Alcalá passem per davant de la Diosa Cibeles, que ens indica que l'excursió s'està acabant. Abans de marxar, treiem el nas per veure la façana del Congrés dels Diputats (las Cortes). I ben contents i cansats, donem per acabada l'excursió per Madrid.



SORTIM !!! (3): Monasterio de Piedra

Després de passar la nit al nostre hotel a Catalaiud, ens despertem amb un objectiu ben clar: visitar el Parc Natural del Monasterio de Piedra. Dit i fet, tornem a agafar el cotxe i, després de mitja hora, arribem al poble de Nuévalos, al seu terme municipal hi trobem el Monasterio de Piedra.

El Monasterio de Piedra és un conjunt turístic format pel Parc Natural, les restes restaurades d'un monestir que aprofiten per oferir exposicions (Museu del Vi, Museu de la Xocolata) i un hotel amb spa.

Nosaltres només vam visitar la zona del Parc Natural. Vam trigar aproximadament dues hores i mitja. El recorregut principal del  Parc Natural ressegueix el curs fluvial del riu Piedra i es poden veure salts d'aigua, petits llacs, coves i una gruta molt espectacular, tot això envoltat per vegetació densa i abundant.

Durant el trajecte, pots participar en algunes activitats interactives, com l'exposició de vol d'aus rapinyaires (on també hi participa el públic) , donar menjar als animals de la piscifactoria (truites), tenir contacte directe amb animals típics de la zona (veure imatge d'una cabra autòctona)... Un detall que em va sorprendre de la visita va ser que trobéssim rètols gravats amb frases de Tagore, el filòsof hindú, i que defineixen perfectament el paisatge.

 

Quan vam acabar la visita, ja era hora de dinar. Per sort, vam ser previsors (tot i haver-hi restaurants, estaven ben plens) i ens vam emportar uns entrepans, que ens els vam cruspir a una àrea de pic-nic a les afores del parc natural. En definitiva, visitar aquest lloc és una experiència única, ja que no hi han gaires ecosistemes on es pugui apreciar aquest contacte amb la natura.

A la tarda vam voleiar per Calataiud, no hi ha gaire per visitar, això sí, cal destacar la gran amabilitat dels vilatans, sempre disposats a informar-nos i fer publicitat de la seva ciutat.

Tornem a l'hotel cansats, però vam tornar a gaudir de la piscina, un bon sopar i un bon llit i l'endemà ja estàvem a punt per pujar a l'AVE i continuar l'aventura cap a Madrid. 





SORTIM !!! (2): Primera parada (Saragossa)

Per fi, som a Saragossa! Hem trigat quatre hores per arribar-hi. Durant el viatge, hem parat per dinar i, com anècdota del viatge, hem creuat el meridià de Greenwich (veure imatges).

Calia aprofitar el temps, ja que abans que es fés fosc volíem ser a Calataiud per fer un bany a la piscina de l'hotel.

Per aquest motiu, res més sortir del cotxe vam anar a visitar el monument més emblemàtic de la ciutat i un dels més coneguts arreu de l'Estat Espanyol: la Basílica de Nuestra Señora del Pilar, que venera a la Verge del Pilar, una estatueta de 38 cm del segle XV situada sobre una columna de jaspi (que es pot tocar per darrere).

Segons explica la llegenda, al voltant de l'any 40 dC, l'apòstol Jaume estava molt decebut perquè predicava al costat del riu Ebre, però l'ignoraven. Llavors va aparèixer la Verge Maria i li va entregar una columna de jaspi (la mateixa que ara sosté la imatge de la Verge del Pilar), assegurant-li que, si era fort com aquella columna, arribaria a cristianitzar aquella zona. També li va demanar que construís un temple en aquell lloc. Per això, la basílica està situada en aquell punt.

Quan es visita aquesta basílica es pot veure que és un autèntic museu de l'època barroca espanyola: pintures al fresc fetes per Goya, les diferents capelles dedicades als sants, la Verge del Pilar, orgues del s. XVI ...

Després vam pujar al mirador, situat a una de les torres de la Basílica, d'on es podia veure una magnífica vista panoràmica de la ciutat i del riu Ebre.

Quan ja estàvem cansats de voltar per la ciutat, agafàrem el cotxe i cap a Calataiud, on la piscina ja ens esperava.

SORTIM !!! (1) Preparació de la sortida

Ens situem a finals de juliol, hem d'aprofitar que tota la família té una quinzena de vacances al mes d'agost, volem realitzar quelcom nou. Després de valorar diferents opcions, se'ns va encendre la bombeta i decidim organitzar un viatge a Madrid d'uns 5 dies.

Però no ens volíem conformar només amb això, vivim en un país amb una gran riquesa cultural, artística i arquitèctonica, i cal aprofitar-ho. Per aquest motiu, i per evitar fer els 700 quilòmetres que ens separen de Madrid tot seguits, fem parades a Saragossa i rodalies. I a partir d'aquí continuar el viatge en tren (AVE) fins a Madrid.

Evidentment, per a qualsevol sortida d'aquesta magnitud, necessitàvem trobar un lloc on poder dormir i cobrir les nostres necessitats més bàsiques, així que reservem habitacions a dos hotels de Calataiud i Madrid. Eren hotels que s'atenien als nostres gustos (Wi-Fi per tot l'hotel, piscina, habitacions dobles, bar o cafeteria...).

I, per fi, iniciem la sortida un 2 d'agost a mig matí, amb el sol brillant ben amunt. Carreguem amb les bosses el nostre amic estimat Peugeot 406 i ens dirigim cap a Saragossa...

Economía en crisis, ¿soluciones equivocadas?

Como todos sabemos, la economía global está immersa en una profunda crisis. Esto provoca que las personas tengan menos poder adquisitivo, creando un efecto dominó que desemboca en el cierre de muchas empresas o en la reducción de personal en otras.

En esta época "de vacas flacas", hay empresarios que sugieren reducir el tiempo de vacaciones como una de las soluciones para minimizar los efectos de esta crisis.

¿Pero no sería contraproducente aplicar esta medida?

Ante ese dilema, el empresario puede optar por dos opciones:

•   Reducir las vacaciones de los trabajadores:

- Pros y contras:

1. Mayor producción con menores gastos (la empresa no cierra ni contrata sustitutos).
2. El rendimiento del trabajador es peor que en otros meses. No tener un tiempo de descanso provoca más estrés, que puede desembocar en desequilibrios físicos y emocionales...
3. Peor relación entre trabajador y empresario.

• Mantener las vacaciones de los trabajadores:

- Pros y contras:

1. Pese a no trabajar durante un tiempo, el rendimiento del trabajador será mejor después de las vacaciones.
2. Mejor relación entre trabajador y empresario.
3. Se reduce el estrés del trabajador (producirá más durante el siguiente año que si tuviera estrés)
4. Pequeñas pérdidas para el empresario (debe pagar al trabajador el tiempo que esté de vacaciones).

CONCLUSIÓN: A las dos partes (empresario y trabajador) les interesan las vacaciones, por eso considero que las vacaciones son IMPRESCINDIBLES.

CAMPUS BÀSQUET CESET 2012

Aquest mes de juliol he participat al campus de bàsquet que organitza, de dilluns a divendres,  el C.E.S.E.T (Club Esportiu Santa Eugenia de Ter) . Aquest campus dóna la oportunitat a nens i nenes de 6 a 15 anys per iniciar-se en aquest esport o perfeccionar les seves habilitats.

El C.E.S.E.T és el club de bàsquet on jugo des de ben petit, i ja fa un bon grapat d'anys que també gaudeixo del campus que ofereix a l'estiu, on ens retrobem la gran majoria dels jugadors del planter del Sta. Eugènia i alguns d'altres equips.

Tot i ser un campus de bàsquet, també s'hi realitzen altres activitats d'esbarjo: gimcames fotogràfiques, sortides pel barri de Santa Eugenia, karaokes, jocs a les piscines municipals de Can Gibert i la Devesa... que trenquen la monotonia de passar matí i tarda tancats al pavelló. Per desgràcia, nosaltres també hem notat la crisi: l'Ajuntament ha retirat la subvenció  que permetia al club organitzar unes colònies en una casa rural, però, l'enginy humà supera tots els obstacles, i en aquest cas, els responsables ho van substituir per una acampada.

Com altres anys, el campus ha estat divertit i he pogut fer noves amistats. En definitiva, el mes de juliol ha passat volant.

Otro gran invento: las videoconsolas

Nuestra generación ha crecido entre mandos, joysticks y teclados. Para nosotros cada uno de estos objetos es tan usual (y necesario) como era un tablero de parchís o de la oca para nuestros padres.

Sin darnos cuenta, las videoconsolas ocupan una parte importante de nuestras vidas. Nadie puede resistirse a la tentación de conectarse con el resto del mundo para competir y mejorar nuestras habilidades. Gracias a la videoconsola, podemos ser Pau Gasol, Leo Messi, un soldado de las Fuerzas Especiales de Estados Unidos... y todo eso sin movernos del escritorio donde habitualmente hacemos los deberes.

Pero si reflexionamos un pocos, nos damos cuenta de las numerosas virtudes que tienen las consolas, aparte de divertirte con amigos, te permite ampliar tu círculo de amistades, ya que juegas con gente de muchos países, de manera que también aprendes idiomas y practicas los que ya dominas. También tiene una función educativa, ya que el dominio de los mandos será  útil para dominar la maquinaria del futuro (con fines militares, médicos, etc.). Y para los padres, no nos engañemos, también son útiles porque mantienen al "niño" entretenido sin necesidad de que ellos colaboren.

En definitiva, las videoconsolas son un gran invento, pero como todo en la vida, abusar de ellas es un error, ya que puede conllevarnos graves problemas físicos y adicciones de las cuales es muy difícil salir.

L'estiu comença a Santa Cristina d'Aro

Com ja és una tradició a la meva família, cada estiu el comencem llogant una casa amb piscina en un poble costaner a les rodalies de Girona. Aquest any, va ser el torn de Santa Cristina d'Aro. Allà vam llogar una casa a la urbanització Bell-Lloc (situada a prop de Romanyà de la Selva), era una zona boscosa, amb vistes a la muntanya.

La casa era de planta baixa, envoltada d'un gran jardí, amb arbres florits, arbusts, flors... Tot plegat oferia un conjunt d'alegres colors

  

Darrere la casa hi havia la piscina, envoltada de gespa, i com podeu suposar, era la zona on hi havia més activitat de la casa. Tota la família s'hi reunia allà per parlar, refrescar-se, fer esports...

A la casa també hi havia molts llibres, i vaig "descobrir" una de les reines de l'intriga: Agatha Christie. Un cop llegits els seus llibres "Diez negritos" i "Asesinato en el Orient Express", entenc que aquests llibres siguin, encara avui, uns dels best-sellers més comprats.

Després d'aquella setmana a la casa, va arribar el mes de juliol i va començar el Campus Bàsquet Ceset 2012, però aquesta ja és una altra història...

El teléfono móvil: una herramienta de globalización

Hace un mes que estoy de vacaciones, hace un mes que logré la ansiada recompensa a 9 meses de duro trabajo como estudiante. Y es que, aunque muchos lo desmientan, la vida de un humilde estudiante también es muy dura. Pero, ¡por fin llegó! Un SAMSUNG GALAXY ACE 2.

 

Para algunas personas, un teléfono móvil solo tiene dos funciones: llamar y escribir mensajes. Para otros individuos, este elemento también les sirve para entretenerse con pequeños juegos adictivos. Pero, para gente inquieta como yo, este preciado objeto nos conecta con el resto del mundo, provocando un fenómeno llamado GLOBALIZACIÓN.

Este fenómeno nos es muy útil en cualquier situación: tú puedes estar tumbado en la cama, sentado bajo un pino o al lado de la piscina y ¡estás conectado con todo el mundo! (eso sí, pagando). Esos servicios de mensajería instantánea (WhatsApp, TU Me) o redes sociales (Facebook, Twitter, Tuenti ...) se han convertido en cosas imprescindibles para muchos de nosotros.

En fin, desde que este smartphone llegó a mi vida, al día le faltan horas para mí.